Sezione 04

Title

Title

Frontpage Slideshow | Copyright © 2006-2011 JoomlaWorks Ltd.
23
nov
2012

El nou cd: ALMABLAVA


franca masu - almablava
“Torn a l’Alguer, a la mia gent…
La terra és força primordial, un bas tan carnal que no te deixa mai…”

Tornar per estimar amb més força. Tornar a l’amor i cantar-lo, perquè en aquí, a casa, cada petita cosa te dóna respostes i te correspon. Res és més fàcil: quan jo cant trob a mi mateixa i la mia ànima distraïda me reconeix.

Se sentir sarda, se sentir catalana de l’Alguer, se sentir italiana i se reconèixer naturalment “mediterrània”, donques una dona privilegiada, filla d’una així complexa senzillesa.

D’on arriba aquest privilegi? D’on arriba la consciència? D’on naix l’emoció de sentir també la vida en aquí, a casa, com un regal?

He reflectit molt sobre aquesta curiosa manera de declinar la pròpia existència i he comprès que tot naix d‘alguna cosa que és assai senzilla però al mateix temps immensament profunda. Naix de les raguines. I les raguines te venen donades així com los tous genitors t’ensenyen a “respirar” la mateixa vida, lo tou saber estar al món , i – primer de tot - en la tua terra. La terra que t’ha acollit.

La mia terra és la Sardenya, la mia casa és l’Alguer. La mia segona mare és la marina i les muntanyes que la protigin són com la força d’un pare. Só nada en primavera i cada vegada que me record d’això, estim encara més aquell atzur que ve de la llumera que m’embolica i que me revela cada cosa tornant-me la veritat d’aquesta ísola.

Me senteix filla d’aquesta ísola; i forsis serà per això que sep escoltar la marina quan me parla, quan me prohibeix de realitzar els meus somnis, constringint-me a viure sempre en un temps d’espera, un temps de tensió per calqui cosa o calqui u que de la mar arribarà primer o després, quan serà possible, si serà possible... I forsis serà també per això que sep acceptar el vent, que revoluciona tots los meus plans, que tiquírria coses que a vegades no vull entendre, mentres m’agita les idees i los sentiments, i diventen confundits com un dia de tempesta. I després serà que cada tarda me confront amb les roques ensangüinades a la colgada del sol, quan lo silenci m’ensordeix l’ànima, i l’última ferida mata el dia. En aquí s’arriba per mar, i per mar d’en aquí se parteix, i per això a la marina sempre han mirat los ulls antics i mai estracs de la mia gent i de les mies pedres.

Serà donques per tot això que ma germana és la lluna, que tot coneix de mi, d’aquest cel únic que domina la mia mar.

I arriba un dia en què tot això entra a les tues entranyes i no te’n pots dellibrar, arriba el dia en què comprens que tot aquest viure així introspectiu, quasi metafísic, diventa el tou destí. I comprens encara més bé que té un sentit si el contes, si el reveles i el tradueixes en la tua llengua, aquella llengua que existi de sèculs en aquella mar, en aquell vent, en aquelles roques, en la lluna, en aquesta ciutat, en aquesta ísola.

Ara sabeu perquè jo cant, perquè jo estim, ric i plor mentres cant. Perquè la veu se fa instrument per poguer contar un petit viure, un petit rocó del món, aquest meu petit jardí. I és així que se pot diventar universal i “abraçar”el cor dels altros, amb l’esperança de compartir la poesia que és amagada a dins nostro, mentres corrim, mentres nos afanem, mentres lluitem, tantes vegades sense ne saber la raó.

Alhora jo dic: sí, tot això és un autèntic privilegi. I tot torna. Torna a un lloc que jo havia ja somiat: un lloc fet de roques altíssimes enmig d’aigües espantosament blaves i ple de silenci, on una dona retornava en una barca i la sua veu ressonava a dins de les grutes... Ella cantava per se dellibrar d’una profunda amargura, d’una nostalgia infinita. Mentres somiava teniva una sensació d’abisme i de pèrdita. Una solitud immensa com un destí, com una ísola. Acabat lo somni tot això podia parèixer absurd, però per a mi era una joia.

Avui és la mia vida. Arrés de més autèntic: quan cant jo me retrob i reconeix la mia ànima. Una ALMABLAVA.

Franca Masu


REF: L'Almablava de Franca Masu